El creixement cec del sistema comporta el creixement urbanístic, industrial i de les infraestructures de transport i energètiques que malmeten cada vegada més el territori. Aquesta expansió del capitalisme comporta la mercantilització de cada vegada més aspectes de la vida, incloent la privatització i l'encariment de les necessitats més bàsiques, com la producció d'aliments, l'educació o la sanitat.

La globalització, una de les cares d'aquest creixement, comporta deslocalitzacions i un creixement exponencial de les diferències entre els països occidentals i la resta.

Davant de totes aquestes agressions, la via més directa d'intervenir són les mobilitzacions.

Generar moviments socials és la manera que té la gent que no té poder econòmic, que no té prou influència institucional, per defensar allò que creu; i sense aquestes actuacions la situació seria molt pitjor dels que ja és.

Sovint són accions defensives per evitar que empitjori alguna realitat concreta. Aconsegueixin aquest objectiu o no, amb l'acció s'arriba a sensibilitzar, crear debat i compartir nous significats i valors col·lectius.

A principis d’aquesta dècada i ara recentment davant les actuacions intitucionals amb l'excusa de la sequera, la lluita contra el transvasament de l'Ebre, a més d'aconseguir el seu objectiu concret gràcies a una gran mobilització, ha abanderat les reflexions i les propostes per una nova cultura de l'aigua. També, en la darrera dècada, desenes, potser centenars de plataformes han sorgit arreu del territori per mantenir espais naturals, rurals o culturals. Desenes d'exemples com Salvem l'Empordà, Salvem Montserrat, Salvem Can Ricart; i de tant salvar el territori ha sorgit el lema: per una nova cultura del territori.

Mentre escrivim aquestes línies es manté la lluita cada vegada més ferma i més estesa contra la MAT, símbol del creixement energètic centralitzat que no ens porta enlloc; i amb aquesta idea de solidaritat entre pobles, hem aprés a dir “la Mat ni aquí ni enlloc, ni soterrada, ni aèria”.

Sovint les mobilitzacions reivindiquen mantenir o accedir a drets bàsics com l'habitatge, l'alimentació sana, l'educació, o el dret al propi cos.

Són importants en aquest àmbit les mobilitzacions de V de Vivienda, per recuperar l'habitatge com a dret quan el preu dels lloguers i de les hipoteques ha arribat a un nivell tan elevat que per afrontar-lo milions de persones s'han de deixar explotar en feines mal pagades. En l'àmbit de l'alimentació, cal fer esment de la campanya Som lo que Sembrem, que ha recollit gairebé 105.896 signatures en una Iniciativa legislativa popular per reclamar una Catalunya lliure de transgènics i un etiquetatge clar dels aliments que porten transgènics i els que no. Caldrà veure què respon el Parlament Català davant d'aquesta mostra de participació social i de consciència ciutadana.

En l'àmbit de l'educació, els darrers anys l'anomenat Procés de Bolonya per instituir l'Espai Europeu d'Ensenyament superior suposa una amenaça per a la universitat pública i la consolidació de la seva dependència de l'empresa privada i de la capacitat adquisitiva dels estudiants. Nombrosos col·lectius d'estudiants, investigadors i personal de la universitat s'hi han oposat. Finalment, des d'inicis del 2008 i davant de l'ofensiva judicial per assetjar l'avortament, diversos col·lectius s'han mobilitzat per defensar el dret al propi cos, i per a què l’avortament es despenalitzi, sigui lliure, gratuït i s’inclogui com una prestació sanitària normalitzada.

Posteriorment a aquests fronts de mobilització, els darrers mesos han esclatat les lluites pels drets laborals i pels drets de les persones immigrades.

El passat 9 de juny, els ministres de Treball de la UE van aprovar una modificació de la directiva sobre l'ordenació del temps de treball, que permet l'allargament de la jornada laboral de totes les treballadores fins a 60 hores setmanals, i d'alguns col·lectius específics fins a 65. Això ho farien mitjançant acords treballador - empresa, atacant també el dret a la negociació col·lectiva. Des de llavors, diversos col·lectius i sindicats de base s'han començat a mobilitzar i s'estan preparant respostes que es faran veure properament

Pocs dies després, el passat 18 de juny, s’aprovava la directriu europea sobre l'expulsió de sense papers, coneguda popularment com “directiva de la vergonya”. Aquesta legalitza que una persona sense permís de residència pugui estar detinguda fins a 18 mesos abans de ser expulsada, i que, un cop fora de la Unió Europea, se li prohibeix tornar en un termini de 5 anys. Un altre cop, nombrosos col·lectius d'afectats i de solidaritat, així com diverses personalitats, s’hi han manifestat en contra i les mobilitzacions que es van tirar endavant perquè no s'aprovés continuen.

En totes aquestes actuacions, els moviments socials segueixen diferents estratègies, que sovint es complementen per buscar els seus propòsits legítims. Les més vistoses acostumen a ser les manifestacions, concentracions, assegudes i la resta de propostes participatives per prendre els carrers en mostra de denúncia o de reivindicació d'un fet concret. Les estratègies més compromeses poden ser accions de desobediència civil, en què les persones o grups participants arrisquen la seva integritat o la seva llibertat per allò en què creuen. Per exemple, les accions directes, que són freqüents en la defensa del territori, s’han destinat a impedir la destrucció del medi quan d'altres mitjans no han funcionat.

Quan l'ocasió s'ho val, tampoc deixen d'utilitzar- se opcions legals com les denúncies i les iniciatives legislatives populars, per defensar i reclamar les pròpies idees. Un exemple dels actes que acompanyen aquestes lluites va ser el Fòrum Social Català, de gener del 2008, un espai de trobada on nombrosos seminaris, xerrades i tallers van contribuir a determinar les diverses estratègies a seguir i l'agenda de mobilitzacions.

Hi ha altres estratègies que no citarem, per no estendre'ns massa en aquest apartat.

En definitiva, és important destacar que, en general, no hi ha gaires diferències en les maneres de fer dels diferents moviments socials, sinó que sovint la mateixa gent utilitza estratègies diferents segons l'oportunitat i el moment. S'acostuma a entendre que totes aquestes estratègies són bones, si hi ha capacitat humana i econòmica per tirar-les endavant.

Precisament, el fet que existeixin tantes lluites diferents defensantnos de les diverses agressions del capitalisme d'avui en dia s'acostuma a utilitzar com a prova que els moviments socials estan disgregats i que no tenen una alternativa de model de societat. En algun moment potser ha estat cert, però en els darrers anys i fins a l'actualitat hi hagut un gran procés de confluència, que potser no s'ha visibilitzat molt al carrer, però que està agafant forma en la vida quotidiana de molts barris i pobles. Aquest procés ha acompanyat la deslegitimització dels partits polítics i institucions d'aquesta pretesa democràcia, que ha portat a sota de mínims l'esperança que el canvi pugui arribar per aquests mitjans, alhora que ens atrevim a imaginar i comencem a construir altres vies per canviar el món.

Només en l'àmbit municipal es manté els debat sobre l'ús de les vies institucionals, animat pel creixement de les Candidatures d'unitat Popular, que tenen en comú amb els moviments socials la voluntat de canviar les coses des de l'àmbit local.

D'altra banda, en aquests darrers anys, s'han iniciat i consolidat molts projectes que ens han permès transformar, ara i aquí, almenys alguns aspectes de la nostra realitat. I cada vegada són més!

En les properes pàgines aprofundim en les particularitats d’aquest moviment de moviments, que si bé els mitjans de comunicació el fan aparèixer de tant en tant de manera fragmentada, en cap cas ni tan sols s’insinua que pugui significar la llavor d’una alternativa global al sistema actual.